El proper 2 d’octubre tenim el capítol S5E03 del #trinxat en la seva versió barcelonina amb Oriol Bohigas (Barcelona 1925).
Oriol Bohigas és doctor en arquitectura i tècnic diplomat en urbanisme. A la finalització dels seus estudis entra a formar part del moviment d’inspiració racionalista Grup R on ja hi eren altres arquitectes com Coderch, de Moragas, Martorell i Ribas i Piera. Juntament amb Josep Martorell i David Mackay formen l’estudi d’arquitectura MBM Arquitectes.
De les seves obres cal destacar a Barcelona la Mútua Metal•lúrgica, els tallers de La Vanguardia, escola Thau, el remodelatge del Poliorama, la Vila Olímpica i el Port Olímpic, la Universitat Pompeu Fabra i l’edifici del Disseny Hub; Tecnocampus de Mataró; editorial Destino (Badalona), residencia Sant Jordi ( Pineda), conjunt Friedrichstadt i habitatges de la Kochstrasse (Berlín); a Argentina Parc d’Espanya a Rosario i Parc Sarmiento a Córdoba (Argentina).
Fou jurat de la triennal de Milà (1957). Ha guanyat nombrosos premis FAD, dels quals en va ser impulsor: 1959 – Pallars,1962 – Escorial,1966 – Borrell,1979 – La Salut, 1984 – Palau Pons i Pasqual, 1990 – Presentació del Canal+ i 1991 – Port Olímpic de Barcelona. Juntament amb els seus companys d’estudi, guanyà el concurs IBA’84, destinat a la reconstrucció d’un barri, per a l’Exposició Internacional d’Arquitectura de Berlín.
Durant la década dels 1960, essent profesor de la Escuela d’Arquitectura de Barcelona, participa activament en els moviments de reivindicació política, incloent la Caputxinada del 1966, motiu pel qual és detingut i expulsat de la Universitat. El 1970 guanya la Càtedra de Composició i el 1971, després de participar en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat i de negar-se a jurar fidelitat a “los principios del movimiento” per la seva postura en contra del “proceso de Burgos”, el ministerio anul·la el seu nomenament com a catedràtic. El 1977 li rehabiliten a la Càtedra i es nomenat Director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona fins el 1980.
El 1980 fou designat delegat de serveis d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona des d’on, juntament amb Albert Puigdoménech i Josep Acebillo, defineixen l’inici de la política urbanística de Barcelona i, concretament, la dels jocs olímpics. El 1984 passa a ser assessor urbanístic de l’alcalde Maragall i del 1991 al 1994 exerceix de regidor de cultura de l’Ajuntament de Barcelona com a independent a la llista del PSC.
Membre fundador de la editorial Edicions 62, d’on va ser president del 1975 al 1999 prenent el relleu a Max Cahner (pare) i Agustí Duran i Sanpere, membre del jurat del Princep d’Astúries del 1984 al 1987, President de la fundació Joan Miró del 1981 al 1988 i de l’Ateneu Barcelonès del 2003 al 2011.
Autor de centenars de monografies, publicista i conferenciant, col·laborador habitual a “Quaderns d’Arquitectura” i moltes altres revistes i a la premsa diària (on cal fer especial esment a les seves Cartes per anar tirant a l’AVUI). Promotor de diverses publicacions especialitzades. Há publicat més d’una vintena de llibres tècnics i d’assaig, entre els quals destacar “Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme” (1963), “Arquitectura modernista” (1968), “Contra una arquitectura adjectivada” (1969), “Polèmica d’arquitectura catalana” (1970), “Once arquitectos” (1976), “Reconstrucció de Barcelona” (1985), “Del dubte a la revolució” (1999) i “Contra la incontinència urbana” (2004) i diversos epistolaris. Les sebres obres de memòria són “Combat d’incerteses. Dietari de records” (1989, premi Crítica Serra d’Or de biografia i memòries 1990), “Dit o fet. Dietari de records II” (1992) i “Passar comptes. Dietari de records III” (2012).
Catedràtic Emèrit de la UPC i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Darmstadt i la Menéndez Pelayo. Ha rebut un gran nombre de distincions entre les quals cal destacar Medalla d’urbanisme de l’Académie d’Architecture de París 1988, Medalla d’Or del CSIC 1990, Medalla Narcís Monturiol 2004, Medalla Francesc Macià 2006, Creu de Sant Jordi 1991 i Medalla d’Or de la Generalitat 2013, premi Ciutat de Barcelona 1999, Premi Nacional de Cultura 2011 i Premio Nacional de Arquitectura 2006. És membre honorari de diverses institucions acadèmiques internacionals, entre les quals el Bund Deutscher Architekten (1990), l’Académie d’Architecture de Paris (1991) i el Royal Institute of British Architects (1996).