En Miquel del Pozo neix a Girona l’any 1981, fill d’Assumpció (arquitecta) i Vicente (enginyer). Podríem dir que l’arquitectura estava predestinada. Dibuixar i jugar a futbol és el seu món fins pràcticament els divuit anys. Criat a la botiga dels seus avis, Xavier i Maria (pastissers), passa de l’adolescència a la maduresa al taller d’en Jordi (pintor) i en Pep (escultor). Descobreix els llibres (Rilke) molt tard, just abans d’anar a Barcelona per estudiar arquitectura, però ja no els abandonarà mai més. A la facultat, dos professors (Juanjo i Josep Maria) li obren els ulls a l’art (Giotto i Michelangelo) i decideix abandonar la carrera per iniciar un camí (semi)autodidacta per la Història de l’Art que el portarà fins a Roma. Quan torna d’aquest viatge iniciàtic, i reprèn els estudis d’arquitectura, l’Elías (arquitecte) l’introdueix al món professional on treballa durant set anys per a en Lluís (arquitecte). Amb ell (re)descobreix quelcom que ja havia admirat del seu avi: el plaer de les coses ben fetes.

D’aquesta formació teòrico-pràctica en surt un ésser dual (qui no ho és?): un home que vol ser arquitecte i teòric alhora, que vol embrutar-se mans (i peus) en una direcció d’obra i també vol filosofar sobre la conveniència de l’angle recte. Un home que vol mirar, llegir i escriure sobre art, però que enlloc del món gaudeix tant com quan està en una habitació pintant sobre una tela, embrutant-se (de nou) les mans. Un home que ha obert el seu despatx professional amb l’Alba (arquitecta) per intentar millorar el nostre entorn creant espais [ARQUITECTURA] on habitar els instants que ens ofereix la vida, i alhora ha obert una finestra a Twitter (i també a la ràdio) on “MIRAR L’ART“.