La conversa amb Francesc Canosa va ser de les que no deixen ningú indiferent. En aquesta ocasió per la visió que en Francesc va compartir amb nosaltres sobre la nostra pròpia història i el rol que la “generació frontissa” pot jugar-hi.
La 24ena edició del #trinxat va reunir els sospitosos habituals de l’equip de #trinxat-residents: Agustí López, Ana Tarragona, Bernadette Farriol, Ernest Benach, Hildebrand Salvat, Jaume Batista, Lluís Pallejà, Mar Camacho, Marc Arza, Xavier Fähndrich, Xavier Menduiña i Xavier Plana; i com a #trinxat-convidats Alfred Artiga d’ISOLTIC, Àngels Orduña de Building Connections, David Amigó professor, Enric Queralt de FITA10, Guillem Graell de Perfetti Van Melle Iberia, Joan Carles Naya d’Estivill, Joan Castillo de e-urek, Jordi Flos i Núria Anguera arquitectes; Jordi Salvat periodista, Lluís Gibert advocat, Mercè Gisbert de la URV i Noemí Nieto de l’Hospital Pius de Valls
El gat davant el mirall
Els gats sovint són presents en els articles del Francesc Canosa. I com no podia ser d’una altra manera també va fer servir una anècdota felina per presentar-se. En Francesc, igual que els gats que s’estarrufen i bufen quan no es reconeixen en veure’s en un mirall, tampoc no es reconeixia en la imatge present del seu país i en la història que li volien fer empassar sí o sí. La qual cosa si suposava un problema greu d’identitat (malgrat el seu fort arrelament balaguerí). No era un problema d’identitat nacional, òbviament, sinó personal i generacional…
L’avi que estudiava esperanto
La seva vida va canviar quan va descobrir la seva història familiar i va veure que en ella trobava el país en el qual ell sí es reconeixia i en el qual existia la realitat que ell percebia. La història personal del seu padrí, un home inquiet que va marxar del poble per descobrir l’Exposició del 29 i Mallorca, va estudiar esperanto i va portar la primera càmera fotogràfica al poble, es corresponia molt més amb allò que ell es considerava que era i també amb allò que ell volia ser, que no pas el relat de la història oficial del país.
La tornada als orígens
Aquesta experiència inicial ha marcat la vida personal i professionals d’en Francesc. Des de llavors, -des del 2003 ens diu- es dedica a “explicar un país no explicat”. Un país que va patir una aturada en plena carrera cap a la modernitat, protagonitzada per una generació que va fer del coneixement, la innovació i l’enginy el motor de la seva manera de fer i de ser. En Canosa s’atreveix a resumir aquesta tasca de redescobriment d’aquest passat, amagat i equiparable en grandesa al d’altres nacions, amb la frase d’Antoni Gaudí: “L’originalitat consisteix en tornar als orígens”.
La Catalunya iceberg
En Canosa cerca una manera senzilla d’explicar aquest fenomen. Qualifica aquesta missió com una capbussada per descobrir la “Catalunya Iceberg”: la Catalunya que no surt a la història oficial del país, però que ens permetria reconstruir una continuïtat entre el primer terç dels segle XX i el present, ja que sense aquella història amagada no es poden entendre moltes dels coses que ens passen en el present. Som -diu- un país en què la nostra generació – la dels 60 i 70- que connectem més amb la generació dels avis que amb la generació dels pares. Ens sentim més propers a la “generació lliure” dels padrins que la “generació castrada” dels pares, i som nosaltres -aquesta “generació frontissa”- els que poden salvar el país retornant-li la seva vertadera memòria col·lectiva (amb la seva complexitat i els seus conflictes) o, sinó deixarem de ser…
Les veritats que fan nosa
Francesc Canosa intenta explicar les raons d’aquest problema a través de tres conceptes clau: complexitat, realitat i ficció; i mirada; i a l’hora ens explica els tres projectes en els que està treballant per contribuir a resoldre-ho. Tres projectes que, tot redescobrint el passat, treu a la llum moltes “veritats que fan nosa”.
El país complex
Som un país complex, ple de contrastos i de contradiccions, però ens hem entestat en simplificar-lo, fins a l’excés. Fins al punt que els fets complexos i els personatges polifacètics no ens interessen, ens incomoden i ens irriten, perquè contradiuen la versió dels fets i de la història vigent. Per exemple, la vida i obra de Joan Sales -sobre el qual Canosa està rodant un documental- forma part d’aquestes “veritats que fan nosa”. Sales encarna molt bé la història que pugna per sortir a la llum a través de la nostra generació i que incomoda a la que ens precedeix i ho explica molt bé l’impacte que va crear una cita d’aquest escriptor inclosa en el discurs de Mònica Terribas en la presentació de l’acte institucional de la Diada de 2012 que diu que “des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta doncs de deixar de ser catalans? No. Es tracta de deixar de ser imbècils”.
Joan Sales no consta entre els (millors) narradors de la nostra guerra civil i la II Guerra Mundial. Preferim els relats de George Orwell o d’Ernest Hemigway, escriptor anglès i nord americà respectivament, per explicar la nostra pròpia realitat passada…
El país atrapat entre el roig i el negre
Catalunya és un país atrapat entre la realitat i la ficció. Som un país amb molta història i molt poca ficció, exactament el contrari dels Estats Units d’Amèrica, en què hi ha molt poca historia i en canvi hi ha molta ficció que l’explica. De fet, podríem dir que als Estats Units la ficció és la seva història. A través de pel·lícules i de documentals, els nord americans s’han explicat a ells mateixos els seus mites i els han explicat al món. Han estat capaços de fer-ho dues vegades (en els anys 20-40 i en els anys 50-90), amb la potenciació de la indústria del cinema en els anys 20, 30 i 40; i a través de la TV amb sèries mítiques com Roots en els 70, Fame en els 80., The West Wing en els 90, i ho estan fent una tercera vegada, actualitzant-la, a través de sèries com Mad Men, PanAm, The Book… i posant al dia els mites i valors del passat que permeten explicar el seu present.
L’audiovisualitació de la història a través d’entrevistes als testimonis dels fets, un fenomen molt present en el món anglosaxó, no existeix en el nostre país. Per això, Canosa conserva hores de vídeo d’entrevistes amb militants d’UDC, que van servir de material per a l’elaboració dels eu llibre sobre el partit socialcristià català fundat l’any 1931, Entre el sabre i la bomba. Llibre sobre la història d’UDC, que segons Canosa, simbolitza Catalunya. Aquesta Catalunya que també es queda atrapada entre el roig i el negre, que l’impedeix de tenir una memòria col·lectiva comuna i, en canvi, té dues versions del seu passat en funció de (l’afinitat política de) qui l’ha escrita. La història oficial actual de Catalunya és la versió dels qui l’any 1939 es queden, però no té en compte la història dels qui van haver de marxar i que conviu amb l’intent maldestre de l’esquerra de crear una contra versió, enlloc de cercar una visió del passat compartida.
El país miop
Catalunya és un país amb mirada pròpia, almenys n’ha tingut en la seva història recent, però que cada cop que ha estat capaç de construir un projecte propi amb una visió pròpia, ha estat amagat darrere d’altres fets històrics o simplement oblidat. Un exemple molt clar d’això és la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), un projecte propi de regeneració i modernització de Catalunya (en el qual no participava Espanya) els èxits del qual encara romanen dempeus, però que gairebé ningú no en sap res, per la senzilla raó que no s’explica prou ni prou bé. D’aquesta època són les cooperatives agrícoles que encara avui funcionen, els Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, la Casa de Maternitat, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial, l’Escola Superior de Belles Arts, l’Escola Superior d’Alts Estudis Comercials, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola del Treball, l’Escola d’Administració Local, la Gramàtica catalana l’any 1918 de Pompeu Fabra… l’origen del que havia de ser un estat europeu modern.
Aquesta mirada entelada també la trobem en altres períodes de la nostra història, tant en el relat de l’etapa de la II República (1931-1939) com en el de la Transició (1915-1982). Però també en altres dels mites que defineixen la identitat del nostre país i compartir per catalans i forans, com per exemple, l’esperit emprenedor dels catalans… Què en sabem dels nostres empresaris? Qui ha escrit la història d’aquesta gent, tan lloada i a la vegada oblidada, sobre la que es recolza un dels mites més antics i importants del nostre país?
El tercer projecte de Francesc Canosa vol omplir aquest buit de la nostra història. Està escrivint dos llibres sobre empresaris catalans, que representen i encarnen molt bé el paradigma i el model de l’empresari català, discret, constant i treballador, que ha pogut crear una empresa amb un posicionament mundial lluitant contra tot… i se li escapen alguns noms: Fluidra, Hipra, etc.
El país mut i tartamut
La feina que fa en Francesc Canosa és intentar fer que el nostre país, ara mut i tartamut, torni a parlar. Catalunya necessita explicar-se a si mateixa i, al mateix temps, a la resta del món qui és i d’on ve. De la mateixa manera que Canosa ho va poder fer a través de la seva història familiar, redescobrint un avi amb que es va identificar i es va reconèixer. Sense aquesta explicació -diu Canosa- com país no som res, som morts.
A Canosa li preocupa el trinxament generacional que patim. La nostra generació (60-70) ha quedat massa temps “a la reserva” sense poder accedir i reemplaçar les elits de la generació anterior, la “generació de la transició”, que ha romàs massa temps en els espais de poder i de presa de decisió del país. La qual cosa ha suposat la perpetuació d’una visió del país i d’una manera de fer hereva de la derrota del 1939, i també la no entrada de les noves generacions i de les noves idees. Per Canosa, aquest retard no té una solució. El que sembla que passarà és que les generacions que han esperat també actuaran de topall no deixant passar les generacions de darrera o bé, la nostra generació pot ser sacrificada i reemplaçada per la que ens segueix, la qual ja no té aquest vincle amb la “generació perduda” dels 30.
El país dels pioners
Una sortida és centrifugar les forces per canviar les coses, i que des de diferents fronts, àmbits professionals o àrees acadèmiques, es faci la llum sobre tots els fets i els personatges catalans que van ser crucials o rellevants en la història del nostre país i també de la humanitat. Aquesta sortida ens permetria, primer nosaltres i després el món, conèixer fets que confirmaran de manera objectiva i fefaent que vàrem ser un país pioner en molts camps. Canosa cita com a exemples la primera entrevista a Adolf Hitler l’any 1923 de Josep Pla i d’Eugeni Xammar publicada a La Publicitat; el fet que a Catalunya ja existís el projecte d’una TV pública en els anys 30; o la visita d’Albert Einstein a Barcelona, com a proves que érem un país situat en primera línia i molt ben connectat.
Som la darrera pregunta d’un món antic
Per tant, del què es tracta és de respondre’ns a nosaltres mateixos i, al mateix temps, per explicar-nos al món qui som i què volem ser. Es tracta de fer el que totes les velles nacions ja han fet i que nosaltres no hem volgut o no hem volgut fer. És el moment em què cal per omplir totes les interrupcions entre la generació dels padrins i la nostra, per generar una continuïtat que expliqui perquè estem on estem i perquè ens trobem in ens trobem, i que expliqui -diu en to de broma- perquè som un país que en el moment de proclamar la independència s’ho podria repensar perquè el dia que tocaria fer-ho juga el Barça…
També es el temps que ens plantegem, com a “generació frontissa”, si volem actuar com a franctiradors o com a exèrcit. Som una generació que pot ser la que ho arregli tot o la que ho acabi d’espatllar tot. Ens entenem molt bé amb els de la generació del 40 i 50, i també amb la generació del 80 i 90, però no estem deixant la nostra pròpia petjada, potser perquè arribem tard a tot arreu… i la missió que ens pertocaria (omplir els buits, crear continuïtat) ens agafa “grans”.
Falta “cultura del brillo”
Canosa constata la diferència entre la “generació frontissa” i la que segueix. No confia gens en la generació que ens segueix. Afirma que en aquests moments, estem malbaratant molta gent que té les eines per contribuir a fer gran el país i no les fa servir. La clau -diu- és l’actitud, no ens podem permetre gent que als 30 anys encara es pregunti què vol ser de gran i que fins i tot en faci un modus vivendi. Falta “cultura del brillo”. L’educació, la que rebem a casa, és la clau per a remeiar aquesta situació. La resposta individual és al que fa la col·lectiva. I rebla dient, amb convicció, que el país està preparat per suportar un 3% d’imbècils però no un 30%.
Post escrit per en Xavier Fähndrich.
Fotografia original d’Hildebrand Salvat.