És impossible escoltar en Samuel Aranda parlant dels barris més necessitats de la Santa Coloma de la seva infantesa, de les zones més dures del Besòs pre-Fòrum de la seva adolescència i de que fàcil hagués estat caure en el món de les drogues i la delinqüència com molts dels seus amics, si no hagués tingut una càmera a les mans, sense enganxar-se sense remei al seu relat.

I això és el que fem, comencem el #trinxat enganxant-nos fascinats a les seves històries arreu del món i aconsegueix que, a poc a poc, anem canviant la nostra mirada sobre els conflictes a diferents llocs del món però, també, sobre la realitat que tenim a la cantonada de casa.

En Samuel va començar a fer fotografies de forma gairebé compulsiva, sense premeditació ni amb una formació prèvia, mentre acompanyava la seva mare, que feia tasques d’assistència social, als barris més marginals del cinturó de Barcelona. La seva primera feina va ser fer lectures de comptadors del gas i triava per fer-ho les zones que ningú més volia. Va decidir dedicar-se a fer de fotògraf el primer mes que va aconseguir cobrar més per les seves fotos que per les lectures de gas a Can Tunis.

Ens relata un primer viatge iniciàtic a Israel i el temps viscut a Gaza i allà, on ningú voldria viure-hi, ell descobreix que s’hi pot ser feliç. Per ell, Gaza és sinònim d’amistat i de solidaritat. És en aquest moment, sota el llum del projector, quan comencem a prendre consciència de fins a quin punt els estereotips ens determinen la lectura que fem de les imatges. Per en Samuel “no hi blancs i negres, ni la nostra és la única o la forma correcta de viure”.

Mostrant-nos les seves fotos, allà on nosaltres hi veiem un guerriller amb la cara tapada i un llençagranades, ell ens parla del cuiner del restaurant on dinen diàriament que sent que ha de sortir a defensar casa seva. On veiem un grup de dones manifestants radicals islàmiques ell ens parla d’estudiants de medicina que demanen que retorni el subministrament elèctric a la universitat per poder reprendre les classes.

La complexitat de la imatge i la importància del relat que hi construïm. Voltem amb ell el món amb aquesta mirada: el Iemen (“el lloc més bonic del món, casa meva”), la crisi de l’Ebola a l’Oest d’Àfrica, les famílies nòmades del Sahel, la crisi a Espanya, els immigrants creuant el Mediterrani, la redacció del New York Times, les guerres creades artificialment només per interessos econòmics corruptes… “Business is business”

I els noms. Tots els noms. En Samuel recorda de forma precisa els detalls de les vides que ens relata, perquè definitivament la seva missió és fer-nos de testimoni i fer-nos d’ulls allà on, probablement, mai podrem anar, però també allà on segurament mai voldrem mirar encara que hi siguem.

Llocs tan propers com una cantonada del Raval on han deixat aquest matí, igual que tants altres matins, a un jove de Mali sol i espantat, procedent d’Algesires.

Ens l’ha fet veure sense ensenyar-nos cap fotografia.