El dijous 22 de maig de 2014, es va organitzar el primer #trinxat de les comarques gironines, que va tenir lloc al restaurant la Calèndula de Girona. La idea de fer un #trinxat a Girona prové d’aquesta piulada de @DonAire del dia 5 de setembre

Estaria bé fer un #trinxat gironí, oi? @fgrau @jaumemarin @mferres @xevimontoya @davidmarti @miquelduran cc. @ebenach

— José Antonio Donaire (@DonAire) September 5, 2013

En aquesta primera edició van assistir-hi com a #trinxat-residents locals n’Ingrid Aznar, Josep Comas, Meius Ferrés, Francesc Grau, Jaume Marín, Cristina Valentí, Miquel Duran, Josep Maria Fonalleras, David Martí i Xevi Montoya; com desplaçats d’altres demarcacions Joan Castillo, Xavier Menduiña, Trina Milan, Xavier Fähndrich i Artur Miró. Com a #trinxat-convidats Francesc Cruanyes periodista, Toni Sellas i Silvia Simon de la UdG, Josep Campmajó escriptor, Francesc Casadellà de La Perruquera, Txell Costa professora i freelance i Teresa Turiera del Diari Ara.

Per inaugurar aquest primer trinxat gironí el ponent havia de ser especial, i es va escollir Joan Manuel Tresserras, un reconegut comunicòleg, professor d’universitat i exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

La comunicació com a lluita de classes

Per Joan Manuel Tresserras la comunicació és una lluita de classes. Malauradament molta gent no té la formació adient per comprendre discursos complexos i no poden lluitar amb les mateixes eines que qui domina el llenguatge i la tecnologia. Per tant, el consell és que ens esforcem a aprendre bé el llenguatge i en conèixer la tecnologia. Va reivindicar l’esforç per accedir a la informació i a la cultura.

Va presentar la comunicació com un ecosistema en què si es modifica algun element, tot es reajusta. Hi ha una gran batalla per imposar les condicions, un espai de lluita per l’hegemonia. Les grans empreses són les que marquen les lleis, i són les polítiques públiques les que poden garantir un equilibri de forces. Per això és imprescindible que hi hagi autoritats reguladores.

Va comentar que tenim mitjans alternatius que no són bons, ja que no verifiquen les fonts i que tots juguem a fer de mitjans de comunicació provocant una hipertròfia de les mediacions que fa que hi es produeixin enganys. Si som alternatius i hem de superar als mitjans grans, només ho aconseguirem si ho fem millor que ells.

La construcció del coneixement

Segons Tresserras, no ens podem fer una idea de la realitat de manera simplista, ja que la societat és complexa i requereix entendre conceptes complexos. Tenim massa informació i ens cal disposar de mecanismes per discriminar i arribar al coneixement bo. Hem de ser capaços de saber triar les fonts d’informació, necessitem una dieta informativa saludable.

En qui dipositem la confiança? Sovint no ens queda més remei que recórrer a l’instint per saber en quines fonts podem confiar. Ens va fer veure que estem en un món en què la gent es pensa que tot ha de ser gratuït.

Ens va recordar que estem envoltats d’un món digital però que és molt necessari trobar moments per tocar-se de veritat en la comunicació, un bon exemple seria el sopar del #trinxat. La comunicació impregna tota la vida.

Tenim un ecosistema global, on l’organització és el sistema de comunicació i un mitjà de comunicació crea una organització.

La pretesa crisi del periodisme 

La segona part de la tertúlia es va centrar en les dificultats per les quals passa el periodisme actual. Va començar afirmant que qui està en crisi són les empreses periodístiques i no pas el periodisme.

Ens va prevenir que no cal caure en la trampa de pensar que si disposes de tones d’informació creus que podràs trobar allò que busques. Fan falta els experts, els periodistes són qui saben destriar aquesta informació.

Ens va recordar que continuem sotmesos a l’actualitat i tendim a pensar que és més interessant, més notícia, allò que és més excepcional o espectacular: la informació es presenta com a entreteniment. Vivim en la trampa de la realitat. Les mediacions que hi ha actualment són enfocades, no deixen veure la resta, que només trobem en la literatura.

Ens va recomanar que el millor que poden fer els mitjans és reflectir aquelles indagacions que han fet i que no han funcionat. No haurien de pretendre saber-ho tot.

Segons ell, les millors oportunitats les tindran aquells especialistes que construeixin la seva pròpia marca. Va dir que dels estudiants de periodisme que es graduen, només el 10% treballa als mitjans de comunicació, però que hi ha llocs on trobar feina. Un exemple seria la creació de comunitats de clients en la gestió cultural: un pintor no pot pretendre excel·lir si no controla la part comunicativa, i necessitarà ajuda professional.

Necessitat de renovació del periodisme

S’han de renovar els llenguatges, els formats i els mitjans. Ens va deixar la frase: “El periodista del segle XXI és l’intel·lectual”. El periodista és qui transforma la informació en coneixement, qui és competent per analitzar-la i processar-la, i s’ha de convertir en intel·lectual. Ha de dominar les noves tecnologies.

En l’apartat de preguntes al ponent, van sorgir algunes idees ben interessants que volem reflectir aquí:

• La xarxa canvia les relacions. Els grans poders ja n’han vist el potencial i s’han organitzat a les xarxes. També poden treure el pitjor de nosaltres. És possible que anem cap a una nova urbanitat, sorgida del món d’Internet. Ens malfiem de les normes imposades però allò que la gent ha construït per ella mateixa ho respecta.
• Si no resultem interessants per a nosaltres mateixos, no ho serem per als altres.
• El canvi només pot venir de la gent culta. La cultura és la millor via per dignificar la condició de proletaris. Si es parteix de la ignorància no és possible fer bona política.