Aquest #trinxat prometia ser el més verd dels trinxats realitzats fins al moment. Així ho acreditava el currículum del ponent i també el públic que és va apuntar a aquesta sessió. Però, tal i com ja apuntava en Frederic Ximeno, el col·loqui va girar escencialment entorn de l’”economia verda” i per tant de com fer que reinterpretem l’economia en temps de crisi i amb un esgotament absolut del model actual d’explotació dels recursos de la terra i de la relació de l’home amb la natura.

El ponent, que es va autodefinir com un re-emprenedor, va posar sobre la taula dades esfereidores sobre el deute públic i també el privat, l’esgotament dels recursos dels quals depenem absolutament, de la generació de residus de l’economia actual o de la ineficiència dels nostres models de transport, entre d’altres temes.

No tot va ser negatiu, es va posar sobre la taula la necessitat d’explotar nous nínxols de mercat que altres països ja estan aplicant com són la innovació en la generació i consum d’energia, en l’aprofitament i gestió de residus o en els sistemes de mobilitat.

Es va destacar la importància de la salut alimentària i de la recuperació i consum dels productes autòctons i de proximitat sense un increment en el seu preu.

Va ser si no el més, un dels trinxats més dinàmics, es feien rondes complertes d’intervencions a la taula que encadenàven un tema rera l’altre des de la necessitat de reinventar-se com a País, al canvi de pensament en la societat civil.

Tot plegat una reflexió continua que va fer que la vetllada és fes curta per als assistents que van marxar almenys amb la idea al cap de que el canvi a una economia sostenible comença per nosaltres mateixos, avui mateix. Amb la sensació que les oportunitats les he de generar tots plegats creant una societat amb valors de comunitat.

post d’Ana Tarragona