El David Selvas arriba puntual. Encuriosit, s’adreça a nosaltres preguntant sobre el #trinxat: Com hi arribem? Quina és la finalitat? El networking que hi fem ens funciona per la feina? Un cop ja hi som tots, la conversa flueix a taula, d’una manera una mica atípica per al format habitual dels nostres sopars perquè aquesta vegada no esperem gaire a interaccionar i el que havia de ser una ponència seguida d’un debat es transforma en minuts en un agradable intercanvi d’opinions. Ell ens diu que la seva història ja se la coneix:
«Jo, el meu rotllo ja me’l sé, m’interessa més la vostra vida que la meva.»
Ens explica que la paternitat li ha arribat quan ja la part professional no era tan intensa, quan era més estable i tranquil·la i que ho agraeix perquè n’està gaudint molt. Ha passat de ser actor a ser director i ara, des de fa cinc anys, dirigeix una productora (La Brutal) a fi de posar en marxa projectes d’altra gent i equips humans. «Veniem d’una dictadura d’autor i d’una dictadura de director i vaig voler dirigir i després amb el Julio (Manrique) vam pensar que nosaltres el que volíem era fer marca». Ara hi són amb els darrers assajos de ‘La importància de ser franc’ de l’Òscar Wilde.
«Crear és el que m’agrada.» afirma rotund.
«La televisió em dona per menjar i per a la hipoteca perquè de la feina del teatre no es pot viure. La cultura és una assignatura pendent.» Ressignat, ens explica que quan en van parlar amb el Junqueras la darrera legislatura la inversió en cultura volia arribar a un 0,4% quan a França, per exemple, era d’un 3%. «La nostra feina és la gestió de la misèria».
En quant a les subvencions, ens diu que els ajuts poden ser sobre l’estructura o sobre la producció, i que se senten desemparats: ‘no t’ajudo si no generes beneficis’ …però tenim que la marca del país és gairebé sempre cultural! Creu que cal apostar per altres llenguatges, per coses indies, però s’ha d’estar de 2 mesos i mig a 4 mesos, plens al 85%, per generar els ingressos per cobrir: «És poc rendible, de manera que no correré riscos, triaré molt bé quin títol faig» La ‘platea blanca’ és necessària i el concurs públic, com a artista, el que fa és acotar-nos, aleshores per generar més diners s’han de fer coses més comercials. Els números no surten, l’equilibri és complicat.
El teatre posa un mirall davant la gent i aquesta és la seva funció social. «L’emoció en viu és el nostre gran actiu», des de La Brutal la música és importantíssima, fem un espectacle visual, sensorial, amb una escenografia cuidada, molt estètic. Tot ajuda a explicar la història. El teatre està pensat per ser alguna cosa viva: paraula, llenguatge i emoció generen una alquímia.