De ben segur el més destacable del #trinxat amb Òscar Cadiach és que per entendre el que significa estar a una muntanya de 8.000 metres, cal haver pujat a 8.000 metres… i baixar per poder-ho explicar. Aquest cop la gent del Círcol ens van posar a la Sala del Billar, vàrem canviar d’ubicació, però mantenint el nivell.
Molt excursionista en aquesta sessió Com a sospitosos habituals de l’equip de #trinxat-residents teníem a Agustí López, Ana Tarragona, Bernadette Farriol, Ernest Benach, Jaume Batista, Lluís Pallejà, Marc Arza, Xavier Fähndrich, Xavier Menduiña i Xavier Plana. Com a #trinxat-convidats cares conegudes i, com és habitual, algunes cares noves Joan Amigó de l’IPM, Joan Ballester empresari jubilat, Núria Valveny mestra jubilada, David Amigó mestre, Francesc Polo mestre, Joan Josep Mestre de l’Ajuntament de Valls, Xavier Carles del Grup Carles, Kim Ruiz consultor, Trina Milan de STIC.cat i Paco Felip Rodon.
Us deixo les notes de la sessió amb Òscar Cadiach:
Els mitjans han connectat a la muntanya.
Comença a la muntanya amb la família: fugint del mar i acompanyat per sa mare
El llibre “La conquista del techo del mundo” i haver format partdels llobatons són els seus records d’infantesa.
Del pas pels llobatons es porta: les bones obres, continuar marcant-se petits reptes i l’orientació.
El seu llibre vital comença amb Mallory, l’any 2000 fa la pujada al YYY com ell, i acaba com la Hillary, l’any 1993 puja a l’Everest amb ell.
La seva gran història de jove, la viu després de gran.
Un telèfon satèl·lit et connecta amb qualsevol part del món i abans portaven ràdios de 100kg.
El canvi real a la muntanya no és el material, és la comunicació.
Els alpinistes d’alta muntanya som Conqueridors de l’inútil.
L’entrenament és vital, però el 70% a la muntanya és mental.
Els 7.500 metres són la zona de la mort: la sensació de superar-la és el que t’atreu a tornar-hi.
Obrir una ruta és innovar en quelcom que no s’ha fet mai.
La sensació de passar per un lloc on no hi ha anat mai ningú és indescriptible. És aixecar una pedra i veure que la terra té un color diferent.
A l’alta muntanya tot compta. Un cop aclimatat a una alçada, es pot qüestionar si es poden sacrificar a 25 sherpas per a que mantinguin les vies obertes i recullin el material.
S’ha de mantenir la ètica a l’alta muntanya.
Les decisions es prenen al camp base i no durant la pujada.
La muntanya no és matemàtica pura.
La mort, a la muntanya o on sigui, és sols un pas de la vida: infància, família, amics, feina i mort.
A partir d’aquí vàrem continuar parlant de la ètica i de la èpica de l’alpinisme, amb una mica d’emprenyament per part dels més muntanyers al centrar bona part de la conversa amb els accidents i no amb la poesia de la muntanya #meaculpa