Hi va haver molta expectació per sentir la història d’en Ramon Mirabet, un jove músic català amb una veu impressionant i inconfusible, més conegut a París que a Barcelona i que ha decidit començar de zero després d’haver tocat “les estrelles” amb “les estrelles”. Alguns assistents antics i molts de nous en aquest #trinxat. Com a #trinxat-residents tenim a Guillem Graell de Codorniu, Jaume Amat de Bioemprèn, Enric Queralt de CUADLL, Xavier Menduiña de ahoramoda, Artur Miró de Develop Index Ambiental i Josep M. Ganyet de Mortensen; i com a #trinxat-convidats a Núria Crespo de Dexeus- Paidodex, Agnès Renom llevadora, Glòria Crespo de Kids & Us, Rosa Font jutgessa, Jordi Tarrida del British Council, Carol Huesa de l’editorial Vicens Vives, Lluís Venanci de Vandermoortele Ibérica, Ariana Cornet ginecòloga de l’Hospital de Mollet i Eugin, Aina Giral consultora RRHH i RSC, Antònia Julià del termcat, Antoni Casals i Eugènia Laureckis de Salesbrain, Mireia Macià i Natàlia Carranza d’e-urek, Marc Grau de Fluvia Conservation i en José Amancio Giménez.
La família: pal de paller
A en Ramon li agrada explicar la seva vida i per això comença parlant dels seus pares. Les persones que més l’han marcat. Fill de músic, el seu pare tocava el trombó de vares i entre nota i nota, tocava el cul de la cantant amb qui més tard es casaria. La seva mare.
La formació
Els seus inicis musicals ja mostraven que el camí no seria fàcil al començar de músic “a una ONG xunga” que en va fugir perquè s’hi sentia com a una secta.
Perfeccionista o insegur, va deixar el piano per la por que li feia equivocar-se. Per ell tocar el piano era una cosa molt íntima que acostumava a fer tancat dins l’habitació de casa. No s’atrevia a fer-ho en públic.
En Ramon Mirabet va estudiar Administració i Direcció d’Empreses, segon ell, la carrera que un estudia quan un no sap què estudiar. Diu que no hi va aprendre res, per bé que, amb la seguretat que se’l veu parlar, alguna cosa si que hi deuria aprendre. Marxa amb una beca Erasmus a França, a París concretament, i com que amb “els italians no es podia parlar de res, i els alemanys eren uns avorrits” es centra en la música. En una de les seva tornades a Barcelona es compra, amb l’ajut de les tietes i de l’àvia, la primera guitarra. Acaba la carrera i se’ n torna de viatge a París. Allà, hi ha quelcom que es va despertar dins seu: el tocar. I és així com dia a dia agafava la guitarra i sortia al carrer a tocar.
Com que no sabia anglès decideix anar a Anglaterra on hi està uns mesos. Més tard, viatja per mitja Europa fins a Estònia. Com que no li convencen els avions, sempre va per terra, cosa que li permet anar-se parant per conèixer la gent. Ens confessa que viatjar l’ha obligat a aprendre a entendre’s amb ell mateix, a agradar-se com és, a estimar i, sobretot, a saber que volia ser músic.
L’aventura mediàtica
Per casualitats de la vida, i segons ell per cobrir la quota d’un perfil molt concret, quasi prefabricat, entra a participar en un concurs de televisió a França, Nouvelles Star. Durant unes setmanes juga a ser “una estrella”. Viu un període de forts contrastos. A Sant Feliu de Llobregat, el seu poble natal, no el coneix ningú i, a París, els fans el paren contínuament pel carrer. Un dels shows que viu és una nit que el porten en limousine a l’Olympia de Paris a cantar amb la Katy Perry (ell ni la coneixia!)
El producte estrella dura poques setmanes però suficient com per aprendre algunes coses del negoci. Per exemple, marxa un cap de setmana a la costa per vendre unes fotografies suposadament “robades”. “El paparazzi m’indicava via ràdio com ens havíem de fer el petó!”
En poques setmanes de fama en té prou per veure que se li comencen a crear unes necessitats amb les que no vol haver de viure. Vol reivindicar-se com a músic, amb el seu estil propi, però a les discogràfiques només els hi interessa el “producte” que han creat durant el concurs. Ha d’escollir entre ser el producte que han creat els productors o renunciar al món de les estrelles del que durant unes setmanes n’ha estat un “titella” més. Ha d’escollir entre el personatge o la persona, i ho té clar. Té la sensació que els francesos necessiten etiquetar a les persones i a ell no li agrada ni l’etiqueta que li havien posat, ni el que ell desprenia en aquell programa. Per més que intentés canviar l’estil i la manera de ser no aconseguia l’efecte desitjat. Ell s’ho deia: Jo sóc una horterada!
El retorn als orígens
Decideix tornar al carrer i deixar de ser un producte. No s’ho pensa dos cops, el seu lloc és a les escales de Notre-Dame, possiblement el millor lloc d’Europa per tocar. Amb els pocs estalvis que tenia, grava la seva pròpia maqueta i la ven al carrer mentre toca.
Ens descriu el carrer vist pels que hi treballen. Tocar allà, implica entrar al joc de la policia i de les màfies que controlen les escales de Notre-Dame. La seva tàctica, però, és portar-se bé amb tothom i així no li va passar mai res. Aconsegueix fer-se un lloc i després d’estar molts mesos provant múltiples opcions conclou que el millor és tocar entre les 13h i les 14h. Per fer-ho, s’ha de llevar ben d’hora, ben d’hora per agafar lloc. Hi ha dies que pot arribar a guanyar 450€ en aquella hora però també hi ha dies que just quan li toca es posa a ploure. Així és treballar al carrer! Ple de contrastos!
El nou projecte: un disc propi
Quan porta estalviats els diners necessaris per complir un dels seus somnis: gravar els seu propi CD. Per això torna a Barcelona per treballar amb Marc Parrot qui li farà de productor.
En Ramon no té por del futur ni del que pugui venir. Si ha estat capaç de gastar-se tot el que tenia per un CD perquè ha de tenir por? La seva aposta és la música.
Del #trinxat tots sortim d’allà pensant que se’n sortirà. Que aconseguirà el tipus d’èxit que ell desitja. Ho té entre cella i cella!
Fotografia de capçalera de @b4lduf4
[youtube width=”600″ height=”365″ video_id=”http://www.youtube.com/watch?v=Fg4ObJKCNrU”]