En plena #ganxetpintxo torna el #trinxat del mes de març a El Círcol de #Reus. Del sopar podem destacar, a més de l’animada conversa, que ha unit a #trinxat i a #canallesca. Com a sospitosos habituals teníem a part de l’equip de #trinxat-residents Agustí López, Ana Tarragona, Ernest Benach, Gemma Torrents, Jaume Batista, Lluís Pallejà, Mar Camacho, Marc Arza, Xavier Fähndrich i Xavier Menduiña. Com #trinxat-convidats algunes cares de la #canallesca i altres cares conegudes… David Ortega de la Lliga Contra el Cáncer, Esther Domingo de la Generalitat de Catalunya, Galceran Orriols de mint’s mind, Guillem Ramos-Salvat de delcamp.cat, Ivet Batet de l’Ajuntament de Cambrils, Jordi Salvat periodista, Josep Alberich de l’Ajuntament de Reus, Lluís Gibert advocat i membre dels #irreductibles, Núria Valls periodista, Trina Milan d’ELOGIA i presidenta d’stic.cat, Xavier Plana d’ICAM i Yolanda Fernández periodista.
Estrenat un quadern moleskine en un #trinxat amb el Francesc-Marc Àlvaro és un plaer indescriptible. La ploma llisca ràpida i lleugera sobre el paper intentant captar les paraules del ponent amb fidelitat. I apareixen mots com ‘desempat’, ‘Gaziel’, ‘Pepa, ‘tío de Zamora’, McNamara, Pujol, Bascos, Havel, Juliana, ‘OPNI’…
Què en pots sortir d’una menestra tan variada? Doncs, una ben cuinada i acurada anàlisi de la situació actual de les relacions de Catalunya i Espanya sobre un ‘coulis’ de preguntes sense acabar de respondre, acompanyat d’agudes imatges en forma de titular periodístic o d’aforisme.
Deixem-nos portar, doncs, per aquestes frases enginyoses farcides de bon sentit i d’imatges clares.
Un empat de febleses
En Francesc-Marc adopta la tesi de l’Agustí Calvet ‘Gaziel’ que qualifica la història de la relació de Catalunya i Espanya com un empat de febleses. Espanya és incapaç de crear un Estat jacobí com França i Catalunya és prou forta per mantenir identitat, llengua i aspiració de ser durant segles. Però, aquesta constant històrica des de fa 200 anys podria trencar-se demà perquè Espanya està disposada a desempatar. Vol jugar el torneig i vol guanyar-lo. I Catalunya també…
El diner no té bandera, però les pàtries tenen diners
Però, qui juga aquest torneig? Els poders espanyols, polítics, econòmics, mediàtics i religiosos, juguen a una, units, sense fissures, contra l’anomalia catalana. Un exemple: l’OPA de Gas Natural a Endesa, s’ataca i s’impedeix per l’origen de qui fa l’operació. Els interessos identitaris també són presents en el món del diner.
Hi ha gent que no sap que es juga un partit
I els poders catalans? Hi ha gent que sap que hi ha un partit, hi ha gent que no sap que hi ha un partit, i hi ha gent que juga el partit, però no sempre en el mateix bàndol ni amb la mateixa intensitat. I així, tenim les de perdre… Un exemple: la manifestació del 10J de 2010, hi va anar molta gent, va ser un moment de màxima intensitat, però un miratge d’unitat… Vist objectivament, els altres tenen les de guanyar.
Intereconomia són les majorettes
Però, a què juguem? Què ens juguem? La llibertat? Som com Mel Gibson a Braveheart? No. El que ens juguem és la supervivència. No hi ha èpica, i el que hi ha és un drama, com l’escena del que està atrapat en unes arenes movedisses i espera un pal o una corda per sortir. En canvi, Espanya juga a acabar i consolidar un projecte iniciat fa 200 anys (perquè sino tanta celebració per l’aniversari de la Constitució de Càdis de 1812, ‘La Pepa’).
No enviaran els tancs, però poden fer coses més subtils
Tenen ganes d’acabar la feina. Això ho hem de tenir clar i fer cas de McNamara a ‘The Fog of War’, quan reflexiona sobre la guerra de Vietnam i diu que cal conèixer l’enemic, si no el coneixes, et derrotaran. I a vegades, caldria que els sobiranistes féssim aquest exercici per entendre millor els nostres oponents espanyols, imaginant que som un ‘tio de Zamora’ que està fart dels catalans que espassen tot el dia tocant els… No hem de menystenir-los, al contrari, ja no es tracta de l’Espanya negra de tota la visa, són gent formada, viatjada, amb idiomes i intel·ligent…
No podem anar de bracet amb l’ètnia bubi
Qui arbitra aquest torneig? La causa del sobiranisme català no té una bona projecció internacional, i Espanya compta amb això. No gaudim del prestigi i / o del ressò que tenen els Bascos, Escocesos o Flamencs. Ho diu l’Enric Juliana: ‘Catalunya no interessa fora, però hem de fer coses perquè sí interessi’. Hem de defugir el catalanisme ingenu. Ni les NNUU (no som una colònia o excolònia del tercer món), ni la UE (no som Flandes), ni l’OTAN (no som Kosovo) no faran d’àrbitre! Qui doncs? Un que podria ser (EEUU) resulta que topa amb un antiamericanisme, més aviat barceloní, que no ens ajuda. I tampoc no ens ajudarà ser amics de tots els pobles oprimits del món: kurds, friül o l’ètnia bubi. Si fem això, és que ens equivocat de lliga o de competició.
Tenim els Tellos i Cuencas del sobiranisme
Però hi ha elements positius. Primer, hem perdut la por generacional que tenien els nostres pares. Segon, hi ha un canvi generacional que impulsa dinàmiques que no existien fa 10 anys. Tenim el Tellos i Cuencas del sobiranisme, llestos per prendre el relleu dels del primer equip!
Si amenacem i després no fem res, no ens creuran
Marca Arza, en una speech ben travat, esbossa un panorama positiu. La nostra economia va bé malgrat tot, tenim més funcionaris a Europa que el que ens pertocaria per grandària de país, etc. i hem de mirar de ser l’aliat útil d’Alemanya perquè Espanya funcioni i no ensorri Europa, per exemple. En Francesc-Marc discrepa perquè creu que no tenim credibilitat i, a més, el catalans sovint hem amenaçat o dit que faríem i al final no fem. Abans que una acció diplomàtica d’aquest tipus, veuria més possible una implicació d’Alemanya per un efecte arrossegament a causa d’un corriment de forces arran de la independència d’Escòcia, per exemple.
Catalunya és com Lituània, però Espanya no és la URSS
La qüestió, semblaria, que Catalunya ha de fer els seu propi camió i no emmirallar-se massa en altres processos independentista. La frase de Jordi Pujol quan les repúbliques bàltiques proclamaren la seva independència va ser: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és la URSS”.
Grècia ha deixat d’existir
Pujol va aconseguir fer d’Adenauer malgrat ser (només) el president d’una CCAA espanyola o regió europea. Va establir bones relacions amb nous països com Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, etc. i situar Catalunya al mapa fent veure que era un país normal o quasi un estat. Va funcionar! Però què en queda ara? Un cop assolida la condició d’Estat, aquests països no tenen cap interès en Catalunya.
Tenir un Estat tampoc no sembla una garantia de res, amb els temps que corren, especialment a la zona euro de la UE. Cada cop hi ha menys Estat. Mirem Grècia! Ha deixat d’existir, i només en queda la bandera, un tios que juguen a bàsquet i uns que ballen sirtaki…
Ho pagarem amb més ‘La Roja’
Aquest canvi de paradigma: juga a favor o en contra de Catalunya? Els Estats compensaran la pèrdua de sobirania des del simbolisme. Ho pagarem amb més ‘La Roja’, ‘Toros’, ‘Instituto Cervantes’, ‘Lengua común de los españoles’, etc. I sobretot, amb més castellà a l’escola i menys autonomia.
Qui sont ces idiots?
Lluís Gibert, continuant amb el símil futbolístic, diu que no podrem guanyar mentre el segon entrenador passi informació a l’adversari i hi hagi jugadors que marquin en pròpia porta. Considera que els catalans ens ho hem d’acabar de creure per poder tenir una projecció internacional i ser conscients que estem davant d’un canvi de paradigma i vivint una situació similar a la de les repúbliques bàltiques. En Francesc-Marc alerta sobre els falses lectures i explica el cas del moviment francesista que apostava perquè la solució del qüestió catalana passés per França. La reacció dels francesos es pot resumir en la pregunta: Qui sont ces idiots?
Referèndum ja! Encara que els perdem, defensa Lluís Gibert. Serà un cop d’efecte, una injecció de moral… Referèndum quan tinguem una majoria social àmplia i per guanyar-li, defensen altres, perquè potser no hi haurà partit de tornada (segona oportunitat)…
Uns espanyols mal cuits
Per als espanyols, els catalans som uns espanyols mal cuits, infraespanyols, l’antiespanya. Des de Quevedo està documentat que els catalans vam heretar tots els atributs els jueus expulsats coma expressió de la no-espanya (llegiu Vicenç Villatoro). Tota la pedagogia que Pujol va invertir per a convèncer els espanyols, ara l’hauríem de fer els catalans amb els catalans. Si el catalanisme sap gestionar el tema de la llengua castellana, el procés de sobiranització podria agafar molta més embranzida. Cal reballar i convèncer tota la gent del bloc de pisos o de l’escala.
Trina Milan destaca el rol que juguen i jugaran encara més en el futur eines com internet i els xarxes 2.0., tant des del punt de vista de la projecció internacional de Catalunya (la presència del català a internet i, especialment a Viquipèdia, és molt important) com des del punt de vista de crear xarxes i participació.
Si demà CiU fa d’ERC, el PP creixerà
Però, si pretenem que CiU sigui demà la versió en gran d’ERC, llavors el PP creixerà. És un error d’anàlisi pretendre-ho. CiU no és el problema. És una ròtula de centralitat que serveix per convèncer els veïns de l’escala.
Entre la mentida i l’oblit
I on serem d’aquí 18 anys?, pregunta Mar Camacho. En Francesc-Marc diu que vindrà una etapa molt millor que en tota l’edat contemporània, almenys dels la meitat del segle XIX, des del punt de vista de consciència de nació, on podrem ser catalans de millor manera i amb més llibertat. Benach, creu que estarem millor que mai en termes de parlants diaris i TVs en català, etc. I ja portarem uns quants anys d’independència.
Ah! I aprofiteu per llegir el web del En Francesc-Marc http://www.francescmarcalvaro.cat i el seu darrer llibre ‘Entre la mentida i l’oblit’.
(fotografia original de @ramossalvat)
Post escrit per en Xavier Fähndrich