El sociòleg Max Weber deia que “en política allò que no és possible és fals”. I en aquesta línia de pensament, la sociologia seria l’eina imprescindible per fer molt més vertaderes les propostes fetes des de la política a través de l’explicació la realitat social d’un país i de la seva transformació. El fet és que la participació d’en Xavier Martínez-Celorrio al #trinxat va convèncer la immensa majoria dels assistents que la sociologia tenia una explicació per a tot, almenys per tots els fenòmens socials. La qual cosa va ser tot un homenatge encobert a Auguste Comte, pare de la sociologia, que considerava aquesta no una branca del coneixement, sinó el tronc de l’arbre de la ciència.

A aquest #trinxat, tot i tenir baixes de nivell, van assistir una bona part dels #trinxat-residents Agustí López d’inspira project, Bernadette Farriol de fesomia, Ernest Benach de {tastic}, Hildebrand Salvat de CERES, Lluis Palleja de Concentrados Pallejà, Xavier Fähndrich de l’Ajuntament de Valls, Xavier Menduiña d’ahoramoda, Xavier Plana d’ICAM, Ana Tarragona de el nan casteller i Marc Arza de l’Ajuntament de Reus; i moltes cares noves com a #trinxat-residents Pepe Jofré de Laboratori Serra Pàmies, Santi Mosquera de Grupo SIFU, Montse Torrents de FURV, Pineda Vaquer de Institut Ramon Muntaner, Joan Castillo d’e-urek, Raquel Prius de l’Ajuntament de Reus, Helena Vidal optometrista comportamental, Mercè Altes mestra, Alfred Pitarch de El portal de Catalunya i Joan Moncusí de Catalunya Caixa.

Una enquesta, estructura d’Estat

La idea (política) o mite de “Catalunya com a terra de d’oportunitats” pren forma amb xifres i conclusions en forma d’enquesta o Panel de Desigualtats Socials a Catalunya – PaD de la Fundació Jaume Bofill. Una “estructura d’Estat” essencial, segons el Xavier, ja que ens permet conèixer el funcionament d’una societat -en clau “mobilitat social” i els mecanismes que hi influeixen- i permet fonamentar amb fets comprovats el que es pregona des de la política (“pujoliana”, diria l’esquerra catalana). Si tots els Estats moderns tenen una enquesta com la PaD des de fa 30 anys, serà perquè és útil… I per tant, el que no s’entén és l’actual manca de finançament per a aquest projecte -únic a Espanya i al Sud d’Europa- que ha funcionat molt bé de 2.002 a 2.012, amb un panel de més de 2.000 famílies, una bases de dades impressionats, etc.

L’ascensor social funciona

L’Enquesta PaD és un termòmetre de la justícia social o, dit d’una altra manera, de com de permeable és una societat perquè les persones puguin progressar socialment. A Catalunya, l’ascensor social funciona. Almenys fins ara, ja que la crisi ha posat en perill tot allò assolit fins ara. Fins al 2.012, es pot afirmar que el 46% dels enquestats han conegut un ascens social intergeneracional (pares a fills). El 65 % dels fills de classes obreres l’han conegut i, del 25 % de llars benestants, el 56 % també.

La dona, la palanca de la igualació social

En aquesta tendència, el paper de la dona és primordial. El seu accés a l’espai públic és la palanca que ha permès la igualació social a Catalunya. A aquesta igualació també hi contribueix que Catalunya presenti una considerable “porositat social”, entesa com que l’origen social de l’individu no condiciona la mobilitat social en cada classe. Catalunya presenta una mobilitat molt més alta que la que de països com França, Alemanya o Regne Unit. I molt més que la resta de CCAA espanyoles.

Els joves, no “pugen”

La nota discordant la donen les dades de l’Enquesta de Joventut 2.012 de la Generalitat de Catalunya  on es detecta que l’ascens social està estancat en el grup d’edat de 28 a 34 anys. En gran mesura causat per l’atur de llarga durada, una situació excepcional i difícilment absorbible.

L’escola catalana i la immersió, factor determinant

A Catalunya, l’educació ha estat la gran vertebradora d’aquest model de país més obert a l’ascens social. I és en aquest terreny que es juga el futur de la societat i del país. Gràcies a la immersió lingüística, a l’educació expansiva i a universitat pública, Catalunya és un 33 % menys classista (o socialment més porosa) però això també està en perill.

Un futur incert

El model escolar actual i el proposat per la Llei Wert no respon a les necessitats actuals. Per exemple, en un moment en que l’autoocupació és la clau per genera nous llocs de treball tenim un sistema educatiu que no fomenta ni l’emprenedoria ni la creativitat. Al contrari, tornem a un currículum ultraconservador, corporativista,  memorístic, “japonitzador” (orientat a aconseguir bons resultats en les proves PISA), sense criteris d’excel·lència, molt poc facilitador per a l’ascens socials i orientat a disfressar el fracàs escolar amb la limitació de l’èxit escolar.