El #trinxat gironí del mes d’abril, que va tenir lloc el dijous dia 16, va generar molta expectació entre els assistents. El nostre convidat va ser el controvertit director i productor de cinema Albert Serra. Un convidat excepcional, un aforament excepcional. Un total de 28 comensals, entre els quals hi havia de #trinxat-residents Meius Ferrés, Cristina Valentí, Jaume Marín, Joan Castillo, Josep Comas i Íngrid Aznar i de  #trinxat-convidats, el que va ser ponent d’un altre #trinxat, el cardiòleg  Ramon Brugada, Quim Marcè, Dani Chicano, Maria Sánchez, Antoni Rojas, Lluís Queralt, Xavier Villanueva, Alex Ros, Joan Enric Barceló dels Amics de les Arts. Miquel Fernández, Salvador Garcia-Arbós, Natàlia Carranza, Marc Grau, Ricard Badia, Pere Puigbert, Benjamí Marcè, Txell Costa i VíctorCorras i l’arquitecte Miquel del Pozo, que cada diumenge fa una lliçó d’art a Twitter amb #MA140

 

La clau de l’èxit: simbiosi entre les teories ‘Mai obtens el que desitges’, de Marcel Proust i ‘Merèixer una cosa’, de Warren Buffett.

 

‘Sento un profund menyspreu envers el món del cinema. Vaig anar a petar-hi sense voler’. Amb aquesta afirmació va arrencar Albert Serra, director i productor de cinema, la seva presentació personal. ‘És l’avorriment i la rutina’, segueix dient, ‘el que m’empeny al món del cinema com a una manera de diversió i caos!’. Serra és filòleg de formació, i un entusiasta de  la història de l’art.

Reconeix que molta gent sap qui és, però la majoria de persones no li coneixen l’obra.

L’èxit de la seva popularitat no se l’ha treballat, ja que assegura que mai s’ ha preocupat de la premsa, de fet no hi té cap interès i és per això que ni tan sols té ningú de premsa en el seu entorn. Malgrat tot, respecta moltíssim la feina dels periodistes, així com la dels polítics perquè -diu- és molt complexa.

Té una teoria sobre la clau del seu èxit: ‘És una barreja de dues teories,  de Proust i Buffet’. De Proust cita que ‘mai obtens el que desitges. Quan una cosa la vols molt, no la tens.’. Ell no volia ser director de cinema i ho ha acabat essent. De l’empresari Buffett, ‘cal merèixer una cosa’. Ell creu que la clau del seu triomf és ‘mai ho he desitjat i ho he merescut’.

Afirma que el nivell de cinema espanyol ‘és nefast’ i que és per això que diu, sense cap mena de complex que ‘no hi ha ningú que s’ho mereixi més que jo dins de la Península Ibèrica, sense comptar Portugal’.

‘No vull seguir l’avorriment de fer una pel·lícula convencional, mecànica i tècnica’

El rebuig cap a l’avorriment de fer una pel·lícula convencional l’empeny a  una metodologia personal on l’art és molt present. Treballa amb actors no professionals per fugir de convencionalismes. Amb una llei pròpia, i una estètica pròpia.

Darrerament s’ha publicat el llibre ‘Apocalipsi uuuuuuaaaaa”, de Jaume Pons Alorda,, una mena de diari de rodatge on es palesa el descontrol i el caos en què treballa

Per a ell, el model ideal de cinema és la simbiosi entre el cinema francès i l’anglès, admira el model de gestió cultural francès.

Incideix molt en com la vida es barreja amb l’art. Avui dia ha canviat el concepte de invertir en art: els mecenes no obtenen cap objecte fetitxe a canvi. Dins del món de l’art contemporani, més enllà  dels que adquireixen objectes, apareixen els autors que produeixen obres amb imatge en moviment, sorgeixen els screen studies als EUA… Un calaix de sastre que introdueix un nou corrent de gent i artistes que no provenen del món de l’art plàstic. Aquesta gent són, segons Serra, els que estan enriquint l’art contemporani i el cinema. La imatge en moviment més pura li provoca satisfacció. Tota la gent que fa aquest tipus d’art, uns 15 artistes al món, aporten molt més que les darreres apostes del cinema convencional.

En aquest sentit, ens parla de l’obra que està enllestint, ’La Singularitat’ que presentarà a la Biennal de Venècia d’Arts Visuals aquest mes de maig al pavelló català.  L’ha estat presentant arreu i ha generat una gran expectació.

 

L’artista neix… no es fa!… m’agrada dir-ho perquè la gent vegi que no hi té accés!

Per l’Albert Serra, tant el teatre com els actors són rocambolescs. El teatre que es fa avui dia per  a ell no té cap interès. “Si t’aplaudeixen en una obra, és senyal que no has fet res d’excepcional, no els has aportat res”.

 

El cinema no m’interessa

El director admet que el cinema no l’interessa més enllà del benefici personal (per copiar, desenvolupar una idea…). Afirma que no mira res, però que està al corrent de tot. Li interessa sobretot la literatura. Llegeix molt, i ho fa disciplinadament; sobretot clàssics i moderns de la literatura francesa, biografies d’artistes i altres assaigs relacionats amb l’art.

Les xarxes socials tampoc l’atrauen per res. Té un Facebook de la seva productora però li gestionen. El llibre digital li facilita la lectura: ‘Ara amb el Kindle pots comprar tota la bibliografia de Dickens per un dòlar!’.

Fa ell mateix de productor de la seva obra, perquè aconsegueix el mateix que li aconseguiria un altre. No es ven a ningú. No li preocupa gaire si el sistema és públic o privat, es manifesta en contra de la llei de mecenatge. Suggereix que el cinema  comercial hauria de dependre del Ministeri d’Indústria  i no de pas del de Cultura.

A mi tant me fa si caic bé o malament o si agrado o no. Em preocupa ben poc!

Acabem el #trinxat, com no podia ser d’altra manera, amb la darrera anècdota que ha protagonitzat, la de la Tate Modern. Ens explica que no estava preparat. Segurament la performance que va fer per a presentar la seva darrera obra, La Singularitat, no devia agradar a tothom.