El Pare Manel i el Mingo ens acompanyen en la 39a. presa de #Trinxat. Parla un i parla l’altre, amb la confiança de dos bons companys que porten anys treballant junts. Sobre la taula van sorgint anècdotes, experiències i casos concrets. Anem trenant un sopar on l’acció social sembla que serà el tema.
Els #trinxat-residents han estat els de sempre Agustí López, Bernadette Farriol, Ernest Benach, Hildebrand Salvat, Lluis Palleja, Xavier Fähndrich, Xavier Menduiña, Xavier Plana, Jaume Batista, Ana Tarragona i Marc Arza; i com a #trinxat-convidats Lluís Gibert advocat, Jordi Salvadó mestre i músic, Joan Castillo i Mireia Macià de e-urek, Almudena Nula freelance, Antoni Casals i Eugènia Laureckis de Salesbrain, Montse Torrents de la FURV, Àngel Perez de Raonia, Albert Roca creador de mobles, Pineda Vaquer de l’Institut Ramon Muntaner i Montserrat Caelles i Aleix Vives de la Fundació Gresol.
La xarxa social fa possible la supervivència d’una comunitat, malgrat la pobresa
Treballar des de dins en benefici de tots, és la fórmula que defensa el Pare Manel, que ens explica com ha vist en quasi quaranta anys d’acció social l’efecte positiu d’aquesta teranyina de persones.
La força de la xarxa social té una demostració ben clara amb la Fundació Pare Manel, una entitat que funciona perfectament i que ara és gestionada per grans professionals, adults que han crescut en el mateix barri, infants que es van fer grans a la mateixa Fundació, on van trobar-hi el suport per triar com volien fer-se grans i on vam descobrir que la pobresa no és inherent a la persona. El casal del barri és també la prova de com és d’important treballar des de dins, proveir i resoldre els problemes de la comunitat des de la mateixa comunitat, amb persones implicades professionalment, però també amb la intensa consciència de ser realment un node de la xarxa.
El mèrit no és el mateix que la sort
El Pare Manel qüestiona constantment que les persones siguem plenament responsables de qui arribem a ser: “Per a un nen abandonat, serà més difícil aprendre a ser persona“. Una persona que ha crescut en un entorn de pobresa no n’és responsable, es troba en un gran obstacle que li farà més difícil aprendre a inferir positivament en la pròpia evolució com a persona. Per això des de l’acció social cal abocar molta energia, cal oferir un ambient alternatiu on sigui possible fer-se gran i madurar amb equilibri.
Ser tractat com a persona rehabilita
Que quedi clar: “no podem confondre la persona amb el delicte que ha comès“. El Pare Manel defensa fermament l’enfocament multicaracterístic de les persones, fuig de qualsevol terme que assimili el delicte amb la identitat de qui l’ha comès, aquesta confusió és perversa anul·lar els valors positius que tota persona té i impedeix la reinserció. “La clau de la rehabilitació consisteix en la possibilitat de fer un procés” de trobar un entorn i el suport per a què l’estada a la presó esdevingui un període de reflexió, en el qual l’intern s’adoni que hi ha moltes formes diferents de pertànyer a una comunitat i que adquireixi l’aprenentatge emocional suficient per triar patrons de comportament amb els quals és possible viure en comunitat.
Aprendre a triar qui vols ser és un concepte clau que va sorgint durant tot el sopar, quan parlem dels Casals del barri i quan es parla també de la presó: “La violència és expressió d’impotència“, i la funció d’un educador és acompanyar a infants i joves a fer el procés necessari per a què s’arribin a sentir capaços d’inferir en el seu entorn de forma positiva.
Viure i resoldre des de dins
Parlem també de la distribució d’aliments que fa la Fundació Pare Manel i novament surt el valor de la xarxa social, sovint hi ha casos de persones que s’han d’atendre i que estan fora dels circuits dels serveis socials públics. Al barri hi ha persones que saben perfectament qui necessita ajut per menjar, sovint aquestes mateixes persones necessiten ajut i alhora tenen cura perquè d’altres veïns siguin també atesos. La Xarxa social del bari funciona, la clau està a viure i resoldre els problemes des de dins.
Cal ser lliure, també dins l’església.
Sabíem que acabaríem parlant de l’església, poques vegades tenim l’oportunitat de parlar de religió amb algú que viu la seva espiritualitat d’una forma tan transparent.
“Cal que ens sentim lliures per tenir capacitat d’anàlisi i crítica fins i tot dins de l’església“. Una afirmació directa i contundent que molts no han sentit mai en boca d’un capellà. El Pare Manel però argumenta amb solidesa el seu parer, considera que l’error de l’església ha estat convertir en experiència vital el fet de creure que és la mateixa església qui han d’arreglar el món. Per a ell aquesta visió comporta una gran pèrdua: “Es perden la meravella de la diversitat i alteren el sentit fonamental de les Escriptures i de la tradició“. No obstant el Pare Manel està convençut del seu paper com a capellà cristià “El que m’uneix a l’església és molt més del que me’n separa“, tot i que entén que tot allò que avui dia allunya a molta gent de l’església pot fer molt mal i és difícil de comprendre per a moltes persones. En aquesta línia el Pare Manel defensa un concepte místic de Déu, no és doctrina ni religió sinó que és l’essència de cada ésser viu. Cal que reconeguem l’encert dels místics orientals, budistes i hinduistes, per saber diferenciar Déu, doctrina i religió.
La idea clau del sopar ens ha acompanyat des del primer segon, va més enllà de l’església i la religió. La idea clau parla de la potència de la xarxa social, com a fenomen vital per fer canviar les coses. Parla de la força per fer canvis des de dins i parla de la serenor per comprendre la maduració de la persona com un procés d’autoconstrucció: som forts si podem inferir, som imparables si inferim en xarxa.
Fotografia de capçalera de @xavierplana