Una onada molt refrescant la participació d’Eva Piquer al #trinxat. Va arribar quasi sense fer soroll, nerviosa i petiteta com és, però poc a poc ens va captivar a tots amb una sèrie d’afirmacions de difícil discussió. En aquest #trinxat de residents en vam tenir a Guillem Graell de Codorniu, Jaume Amat de Bioemprèn, Joan Castillo d’e-urek, Enric Queralt de CUADLL, Xavier Menduiña d’ahoramoda, Lluís Queralt d’Aperam, Artur Miró de Develop Index Ambiental i Josep M. Ganyet de Mortensen. També teníem desplaçats d’altres demarcacions Xavier Fähndrich de l’Ajuntament de Valls i Ernest Benach de {tastic}. A la banda de #trinxat-convidats caras noves i no tant noves Miquel Pellicer del Fútbol Club Barcelona, Felipe Calvo de Vira, Antònia Julià del termcat, Toni Bañuelos de la Gencat, Carla Montané sociologa e investigadora, Eli Sutton de l’Ajuntament BCN, David Escrich d’Alstom, Judit Roig del Banc Sabadell, Daniela Sanjuan sommelier (que ens va fer una petita cata de cava gràcies a en Guillem!!!), Coral Regi de l’Escola Virolai, Angel Cortadelles de la Gencat, Mireia Macià d’e-urek i Toni Pou periodista científic i escriptor.

La Bogeria de ser mare

N’Eva Piquer comença fort: es presenta com a “boja” pel fet d’haver tingut 4 fills. La seva experiència a l’hora de poder compaginar la vida familiar i laboral està plena de sotracs. A cada fill, el dilema li esclata a la cara i especialment quan el fill és un nadó. El mite de la superdona és l’estafa del segle i és que de les renúncies que cal fer no se n’escapa ningú. De fet el compaginar feina i família era una batalla per guanyar però ara, sembla que, el que es demana és una bogeria.

El sistema educatiu

L’escola de l’Eva es definia com a igualitària però no va ser fins anys més tard que es va donar que això de la igualtat és un engany absolut. Li van ensenyar que vivia en un país normal i que la igualtat de gènere existia. És per això que de jove no es va plantejar ser feminista perquè creia que no calia. Pensava que ho podria fer tot, que la valorarien pels seus valors i capacitats i al final va resultar que no va ser així. Més tard cap als 14 anys li va tocar fer-se de varis “–istes”quan es va començar a adonar que en realitat la nostra societat encara estava molt lluny.

Els sentiments

Pel que fa al sentiment de culpa aquest pot ser un tema més femení però el catolicisme vigent en el nostres país, malgrat ser atea, contribueix a potenciar aquest sentiment. Sovint es pensa que els altres s’organitzen millor però parlant t’adones que tothom està igual. Que tothom fa el que pot i que el sistema no està pensat per tenir fills. Cada matí t’acabes cagant en Darwin per no haver desenvolupat les dones amb tres braços

Els homes

L’Eva reclama una major implicació als homes. És aquí quan els homes diuen “…però si jo ajudo” i aquí és on hi ha el gran error. Ajudar no ha de ser fer d’actor secundari.

És veritat que actualment hi ha alguns casos oposats al sistema imperant: alguns homes s’agafen la baixa per estar amb els fills però això són casos massa concrets. En canvi, si que es comença a notar un “Jo tampoc m’ho vull perdre!”, una mica més massiu però encara lluny del que hauria de ser una societat igualitària.

El progressiu accés al món laboral

La dona va fer un mal negoci en el procés històric d’accés al món laboral. Les dones no van saber negociar i es van acabar quedant amb dues coses la feina i els fills. L’alliberament de les dones ha estat una estafa. Aleshores moltes dones acaben renunciant, no ja a un possible èxit professional, sinó a una simple carrera professional sortint-ne perjudicades. Les dones tenen 2 opcions: o bé no tenir fills, o bé fer veure que no tenen fills. Avui en dia encara hi ha masses dones que renuncien a treballar perquè no veuen opcions de combinar les dues coses

I el país què hi diu?

El tema de la conciliació laboral i familiar és un tema de país. Els polítics tapen els reptes socials fent veure que són casos personals i el gran error ha estat plantejar-ho com un problema domèstic a resoldre dins de casa. Cal abordar-ho de manera específica i posar les eines per a que sigui més compatible una cosa i una altra.

Avui en dia, sembla que ja no es pot parlar de conciliació perquè, amb la crisi que passem, tenir feina ja és un luxe i, tot allò que gira que pugui semblar que va a favor dels drets socials i en contra del sistema econòmic està mal vist. El que caldria és feminitzar la societat a través de la política. No pot ser que algú que es quedi embarassada tingui por de donar la notícia! Però si hauria de ser una de les millors notícies de la seva vida!

I és aquí que surt l’Angelines de la Competència, que de tan ben caricaturitzada, hi ha qui s’hi podria sentir reflectit. Però aquesta història es queda portes endins…

post escrit amb la col·laboració d’Enric Queralt.