Vint-i-dos de gener, tercer dijous de mes, toca #Trinxat a Reus. Vint-i-cinc a taula, entre #trinxat residents, bons amics que ens acompanyen sovint i noves i bones incorporacions. Som Marc Arza, Jaume Amat, Montse Dabán, Gemma Cabré, Elisabet Vilella, Montse Torrents, Hildebrand Salvat, LLuís Pallejà, Xavier Menduina, Agustí López, Xavier Fähndrich, Carles Esporrin, Lluís Gibert, Lluís Queralt, Carles Mas, Raimon Sunyer, Daniel Roig, Xavier Plana, Mar Camacho, Hèctor Martín, Joan Castillo, Ernest Benach, Artur Miró i Bernadette Farriol.
Avui Catalunya és competitiva en l’àmbit del coneixement
El convidat avui és Josep M. Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat. En Josep M. afirma fermament que Catalunya és competitiva en coneixement i en recerca, per a argumentar-ho ofereix una sèrie de dades: a Catalunya es capta el 2,4% de recursos econòmics que Brussel·les destina a la recerca, genera el 3% de les publicacions científiques. Per nombre de població i en comparació amb la resta d’Europa les dades sobre Catalunya són un 50% superiors a les que es podríem esperar, a més tres de les universitats catalanes estan dins les cinquanta millors universitats del món.
Per tant, la capacitat de Catalunya en recerca i en investigació és molt millor del que en tenim consciència. En Josep M. creu que aquest és l’efecte positiu d’una política catalana sòlida, que ha mantingut les directrius fonamentals durant els últims quinze anys, tot i els canvis de govern, i que ha fonamentat l’acció en tres pilars: la inversió, la captació de talent i la construcció de grans infraestructures, com el Sincotró Alba i el Supercomputador Mare Nostrum.
També va ser important el programa que es va iniciar l’any 2000 que fomentava la mobilitat entre universitats per trencar amb l’endogàmia universitària, així com l’estatut del 2006 que blindava el model en polítiques per a la recerca i que el 2010 el tribunal constitucional no va alterar. L’últim factor important es dóna l’any 2008 quan se signa el pacte per a la recerca i la innovació.
La política científica de la Generalitat està focalitzada sobretot en la captació de talent, es considera que és fonamental per ser competitius i així aconseguir captar els màxims recursos econòmics que s’ofereixen des d’Europa.
El difícil i necessari encaix
En Josep M. creu però que la feina no està tota feta, actualment ens enfrontem a diferents reptes que cal resoldre. En primer lloc cal mantenir constant la dedicació als recursos humans destinats a la recerca, la pèrdua de professionals que treballen en recerca suposa un perjudici, amb efectes molt negatius.
També és important que la recerca tingui un impacte positiu en el sector productiu, en Josep M. creu que és important que hi hagi una injecció de doctors en l’empresa industrial, i en aquest sentit s’ha iniciat un programa de doctorants industrials, per a què un grup d’estudiants que estan treballant en la tesi, la facin dins del sistema productiu d’una empresa. Cal treballar a fons en aquest àmbit i caldrà saber trobar l’encaix correcte per a què les dinàmiques empresarials i els processos en recerca convisquin, i interaccionin correctament. Per una banda l’empresa ha de saber esperar, ja que l’efecte positiu d’aquesta interacció entre professionals de la recerca i món empresarial té efectes en, com a mínim, deu anys. Per altra banda, existeix el perill d’enfocar la recerca al mercat: la conseqüència directa fora una important baixada de nivell en els avenços científics.
En Josep M. també ens parla de la política fiscal, creu que ha de ser molt sensible a la recerca i a la innovació, ja que és així com es capta l’interès de centres de recerca i de grans empreses que inverteixen molt en investigació, per ubicar-se a Catalunya.
Convertir diners en coneixement per convertir coneixement en diners
Sigui com sigui la ciència és un motor econòmic, per tant ha de ser una de les prioritats en la gestió política, en aquest sentit en Josep M. afirma que actualment al món els territoris que són claus en recerca i investigació, o bé són un estat, o bé formen part d’un estat realment sensible a la innovació. En el nostre cas cal que convertim diners en coneixement per convertir coneixement en diners, i per fer-ho cal que siguem un estat.